La vida de l’Atlante a Abu Dhabi està en mans de Gustavo Mendoza. És l’enviat especial de la Fox Sports, la cadena de televisió que demà oferirà a Mèxic la semifinal del Mundial de Clubs contra el Barça. Mendoza és l’únic periodista del país que ha acompanyat en aquesta insòlita aventura un equip que, en paraules del seu entrenador, està vivint «un conte de fades» i que afronta aquesta cita com un premi que s’ha de disfrutar. Fidel al codi de Guardiola, el Barça també vol disfrutar, però no és aliè a la pressió que envolta un títol que s’ha convertit en una obsessió. I, per descomptat, està molt més acompanyat.
És un xoc de dos mons, que els mexicans van definir com una lluita entre «David i Goliat», encara que hi hagi escasses possibilitats que la fona acabi tombant el gegant. Un duel que es presenta tremendament desequilibrat i ja va quedar escenificat en l’entrenament dels uns i dels altres. L’aparició del Barça va estar envoltada d’una enorme expectació mediàtica, amb periodistes de tot el món, entre ells un eixam de japonesos, i enmig d’un estricte control que delimitava la zona dels fotògrafs. Només Puyol i Txigrinski van parlar uns minuts a peu de camp. En canvi, hores més tard, l’Atlante arribava en autocar sense pena ni glòria, amb els jugadors sorpresos davant de tantes càmeres i micròfons. Gairebé tots espanyols. I un darrere d’un altre van parlar sense problemes, encantats amb aquells instants de glòria.
«És un honor jugar contra un equip com aquest», proclamava Rafa Márquez. No, no ho deia el blaugrana dels seus compatriotes. El que ho deia era el Rafa Márquez de l’Atlante, que juga de davanter i que coneix Barcelona perquè la seva nòvia estudiava a la capital catalana. «S’ha de disfrutar d’aquest moment històric. És un privilegi jugar contra el millor equip del món», deia amablement el tècnic José Guadalupe Cruz, mentre els seus jugadors ja s’estaven entrenant. Ningú qüestiona l’etiqueta de número u que acompanya el Barça per més que el campió del Mundial de Clubs estigui en l’aire.

AUDAÇOS SENSE SUÏCIDAR-SE / Disfrutar i creure en els miracles, aquesta és la fórmula mexicana abans que comenci a rodar la pilota. A la pissarra, Guadalupe té la teoria, però sap que la pràctica és difícil d’imposar. «El Barça et va tirant enrere vulguis o no vulguis, No hi ha ningú que jugui com ell. Se li ha de prendre la pilota; el problema és com es fa. Serem audaços, valents i intel·ligents, però no suïcides». En les comparacions, no hi ha per on començar. Els separa un món, per més que l’Atlante ja tingui 93 anys d’història i els colors als quals sempre ha estat unit són el blau i el grana. Però està molt orfe de títols (3 Lligues), ha anat donant voltes per Mèxic, canviant de seu per sobreviure (Ciutat de Mèxic, Nezahualcoyotl, Querétaro i, fa dos anys, la turística Cancún) i els seus jugadors estan molt lluny d’aquells que demà seran els seus rivals. El porter argentí Federico Vilar és el més ben pagat de tota la plantilla i cobra 600.000 euros a l’any, i en la part baixa el salari es mou pels 36.000 euros. Al Barça, les diferències les marquen els milions, amb els 10 de Messi a primera fila.
Però no és qüestió de diners. Davant l’admiració que els mexicans professen al campió d’Europa, el Barça ofereix una imatge tremendament respectuosa, per més que es pugui sentir molt superior. Que ho és sense discussió possible. És la llei inflexible de Pep Guardiola. Res d’excés de confiança, res de supèrbia, res de mirar cap endavant i pensar ja en la final, donant per fet un mà a mà amb l’Estudiantes. Els argentins s’enfronten avui al conjunt coreà Pohang Steelers, duel en el qual també parteixen com a favorits. Als uns i als altres els toca complir els pronòstics i desafiar-se per dissabte que ve.

UN TÍTOL MERESCUT / «L’equip ha fet història, però volem més. No haver guanyat mai aquest títol és un plus de motivació. El Barça s’ho mereix i ja toca», va assegurar Puyol buscant «la temporada perfecta». Mendoza ha vingut sol, però el partit citarà a Mèxic milions de persones davant del televisor. Allà seran les deu del matí. «No és que no hi hagi interès, és que la crisi econòmica ens ha castigat molt durament i els companys no han pogut venir perquè era un viatge molt car», explica sobre l’absència de periodistes. Però també és veritat que l’Atlante no és un dels grans equips de Mèxic i ha arribat a aquesta festa com un convidat inesperat.
El Barça, en canvi, és la tercera vegada que s’hi presenta, i ara més que mai no ha vingut fins aquí per tornar amb les mans buides.